Com es va començar a utilitzar el terme Fracàs escolar? Amb quins
aspectes va lligat per tal de considerar-lo com a tal?
Està clar que tenim la tendència a identificar el nivell de fracàs escolar
segons el nivell d’alfabetització d’una societat. Però, la importància que dona
aquesta societat a l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura pot afectar a la
importància que agafa el terme de fracàs escolar per les persones que hi
conviuen?
La dra. Emilia Ferreiro, a l’article “leer y escribir en un mundo cambiante” ens parla sobre les diferents concepcions de la lectura i
l’escriptura segons diferents moment històrics i societats.
En èpoques passades, quan llegir i escriure es consideraven activitats
professionals, no hi havia la noció de fracàs escolar. “Tots els problemes
d’alfabetització començaren quan es va decidir que escriure no era una
professió sinó una obligació i que llegir no era una marca de saviesa sinó
marca de ciutadania”.
Amb el pas dels anys, “llegir i escriure es van anar convertint en
construccions socials, cada època i cada circumstància històrica dona un nou
sentit a aquests verbs” Però l’aprenentatge de la lectoescriptura s’hauria
de considerar com un dret o un deure? És una obligació aprendre a llegir i
escriure o s’ha de considerar com un ”plus”? No cal dir que la societat ens
impulsa a aprendre el codi escrit, el fa necessari per conviure-hi, és difícil
passar el dia a dia en una societat si no es té un mínim coneixement del codi
escrit.
Tornant enrere, la primera consideració de fracàs escolar es va arrelar a un fracàs de l’aprenentatge
per part de l’alumne: “un fracàs de l’alfabetització inicial que pot explicar-se
per una patologia individual”. Cap al 1970 es va començar a considerar que
la responsabilitat d’aquesta incapacitat d’aprendre era a l’entorn familiar,
com una espècie de “patologia social” en què es sumen l’analfabetització amb la
pobresa com a causants.
D’aquesta manera ens trobem amb un 80% de la població mundial en situació
de pobresa i, per tant un nivell alt d’analfabetisme. L’altre 20%, corresponent
als països rics, es troben en situació d’illetrisme: “la realitat de l’escolaritat
bàsica universal que no assegura la pràctica quotidiana de la lectura, ni el
gust per llegir, ni molt menys el plaer per la lectura”, és a dir, que ens
trobem amb països amb analfabets perquè no s’hi assegura un mínim d’educació
bàsica als seus habitants i, per altra banda, amb països amb illetrats perquè,
tot i tenir aquest mínim educatiu no han produït lectors complerts.
Què s’hauria de fer des de l’escola i des de casa perquè un nen adquirís
aquest hàbit i plaer per la lectura? O, a l’inrevés, quin tipus de pràctiques s’haurien
d’evitar per aconseguir-ho? Tornant al punt de l’obligatorietat o no de la
lectura i escriptura, podem plantejar si el fet que els alumnes considerin la
lectura i escriptura com un deure farà que el nivell de motivació baixi
considerablement i, al contrari, si plantejar-los aquesta activitat com un dret
farà que augmenti la seva motivació i que, per tant, augmenti el seu gust per
la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada